LA PRESÓ M'ATANSA A L'EVANGELI

Ahir novament vaig anar a  la presó de Can Brians. fa 12 anys que hi vaig periòdicament. Ara hi torno  tres vegades al mes. I no me'n canso. Més aviat em resulta un estímul per a les revolucions del meu motor pastoral. Una voluntària de presons em deia que això de visitar els presos enganxa. Sé que  sona estrany però us asseguro que és així mateix. Quan entres per primera vegada a un centre penitenciari impressiona molt... és com a les pelis de presons: portes que es tanquen amb estrèpit de ferralla darrere teu i davant teu, sents que algú et controla, noves portes, i nous controls... després un tímid contacte amb alguns presos et trenca les closques de l'ou i en surt de dins teu el deixeble de Jesús que acull en el cor els més febles, els marginats, els que pateixen dolències del cos i del cor mentre els bons de sempre els veuen com menyspreables. Molts dels bons que van a missa els diumenges
Lo meu, a la presó, és celebrar l'Eucaristia amb els interns que ho desitgen i amb alguns voluntaris i voluntàries que van entrar un dia "amb temor i temblor" per aquells passadissos  i que ara són feliços de poder compartir la fe , la música, la companyia... i sobre tot escoltar els comentaris i les pregàries que a la celebració floreixen espontàniament....Naturalment que aprofito  per a amanir les lectures i els diverents moments de la celebració amb una catequesi adient, ajustada amb la vida real. Ells ho acullen amb senzillesa i agrat.
Sovint després de la comunió es fa un silenci profund de pregària. Aleshores els pregunto com se senten (ara ja no es demanen comentaris sinó vivencia). "em sento molt bé... em sento perdonat... em sento en pau amb mi mateix, ... sé que Jesús em mira amb bons ulls... "jo no sóc creient, però la pau que trobo aquí no me la puc deixar perdre... i voldria que em durés tota la setmana...
Ahir,, mentre erem reunits entorn a la taula Eucarística em vaig adonar que tots plegats erem una comunitat intercultural de "preferits de Jesús". Els ho vaig fer notar i van reccionar amb un somriure d'aprovació. Ells mateixos ho van plastificar  en anar dient cada u l'orígen local de la seva fe: Darrera ells hi havia comunitats critianes de Catalunya, del País Vasc, de Colòmbia, del Perú, d'Itàlia, de la Guinea Equatorial, de Nigèria, De ganha... un de tradició ortodoxa d'Armènia...
Tots plegats som pobres carregats amb els propis  historials, amb els propis delictes, amb les nostres esperances. Com m'agradaria, amics, que alguns de voslatres poguessiu experimentar aquest do de Déu.